WEBLOGS. DIARIS PERSONALS DIGITALS. Meritxell Martí Orriols

En aquest text dedicat als weblogs hauríem de començar dient que el món dels blogs estan formant part del nostre dia a dia, al igual que tot el medi que envolta aquest nou adveniment, que seria la blogosfera. Per tant, i de retruc, també ha hagut canvis en la relació entre les persones amb la informació. 

Els blogs (anomenats també bitàcoles) presenten un nou model de relació amb un mateix, amb altres i amb el món informatiu. La interacció o el modus de la web participativa també anomenada web 2.0 presenta la característica que passem de consultar a publicar, i darrerament a compartir. Tot el ventall de programes disponibles i aplicacions se´ls anomena el programari social. Les activitats que l’usuari té al seu abast és molt divers; per exemple pot comprar llibres, reservar un seient d’avió, treballar en un text o full de càlcul, etc. I una d’aquestes interaccions derivades del programari social és el weblog. 

També es veritat que aquesta nova interacció ha provocat crítiques de tota mena. Per exemple, en aquest text comenta Geert Lovink que és una pràctica narcisista, dient que és una xerrameca auto indulgent que no interessa més que al seu autor. 

Als autors dels blogs se´ls anomena blogaire, o sigui la persona que signa; darrera la signatura del blogaire hi ha una ciberidentitat. Entre els més joves es produeix un canvi en els processos de percepció del propi jo, inventant un propi ciberpersonatge. 
Cal insistir que un blog és un espai d’edició i d’autopublicació; altres consideren que són diaris virtuals amb anotacions arxivades a Internet, que estan caracteritzats per mostrar textos breus entrats cronològicament invers i que contenen enllaços hipertextuals a altres llocs recomanats per l’autor. 

L’èxit dels blogs radica en que l’usuari pot ser escriptor, editor, corrector o crític. Un dubte que sorgeix és si els blogs han reemplaçat els dietaris en paper, o que també si faran el mateix amb els diaris i la premsa digital. És prou cert que els entusiastes dels blogs diuen que és un periodisme més proper i amb més interactivitat amb els lectors. 

En quan a la ciberidentitat, cal dir que expressem uns bits de singularitat sobre nosaltres mateixos. Diu Sherry Turkle que el blog és una concepció de la identitat que surt a l’escenari. També s’aprofita aquest espai per a mostrar com experts de qualsevol matèria, presenten o transmeten els seus coneixements específics. 

Per obrir un blog existeixen molts llocs web, que ofereixen com crear-los en uns quants passos; ofereixen les instruccions sovint acompanyades de vídeos, i tot sense tenir gaire coneixements informàtics. Si triem el blogger com a gestor, disposem d’un conjunt de comandaments que permeten que ens comuniquem amb el programa; opcions de personalització, pantalla, colors, mida de lletra, nom, dades, foto, etc.

La qüestió, tal com s’ha dit abans, és si una part de la informació ara la proporcionen reporters aficionats, això significarà una reducció de les plantilles en els diaris? Aquest dubte presenta dues hipòtesis: primer, representa un eixamplament de la democràcia, i segon, podria ser un estratègia per l’empresari per a reduir costos en la producció dels seus béns i serveis. 

Un altre punt important d’aquest text és el paper de les dones a la xarxa. Tal com diu Judy Anderson: “Internet pot ser desagradable, dur o antipàtic, però no és discriminatori, perquè es jutge els teus comentaris (posts) no el teu aspecte, status o situació personal”. Els blogs són una forma de superar les barreres comunicacionals que no fan visible ni l’acció ni el discurs de les dones. Per això, no és d’estranyar que les dones no veuen cap problema alhora d’obrir un blog exposant les seves vivències, interesso o emocions, públicament. 

Finalment, en aquest nou paràgraf em referiré a la qüestió de la fractura digital. Som conscients que aquest nou espai és una activitat desconeguda per a molta població, o també que les TIC, són encara patrimoni d’una minoria. Hi molts factors a tenir en compte d’aquesta minoria, com són les fractures de gènere, l’edat, la formació, la professió, etc. El cas és que encara hi ha creences que postulen un tall entre les persones que no han accedit mai al món dels ordinadors i Internet, i les que sí l’han fet.